Espero en Gabriel Pena (Serós, 1980) al bar La Calma, i crec que no és casual. Ho penso quan en Gabriel comença a parlar de tot plegat, d’allò que l’apassiona, del poble on viu, del país d’on és. I no em sorprèn gens que, després d’anys de voltar, de passar també una temporada a Barcelona, hagi volgut establir-se, de moment, a la Garriga. “Venir a la Garriga ha estat fantàstic. Un indret que té aquests llocs de calma, però que, d’altra banda, també t’ofereix gent. Un poble molt viu, amb molta activitat, i on sents parlar el català pel carrer”. Deu ser que, potser, tampoc no és tan freqüent, això, en d’altres indrets d’aquest Vallès tan ple de nits i dies. Però, més enllà de la calma, en Gabriel ve amb ganes de dir coses, com sempre ha fet i com de ben segur seguirà fent. Inquiet, viu, compromès i de conversa amatent. Un poeta que té una mica aparcada la poesia, diu.