És difícil fer una pel·lícula que no hauria d’haver passat de tràiler. Així és Immortals (Tarsem Singh, 2011), exemple de com gastar diners de manera inútil, de com donar feina a un elenc de músculs sobreexcitats amb sobredosi d’esteroides. No té ni diàlegs dignes de ser dits en veu alta, ni vergonya, ni un guió digerible, ni un disseny de vestuari amb por al ridícul més ferotge, ni cervell, ni banda sonora, ni personatges que passin el tall d’entrada a qualsevol chiquipark de l’extraradi, ni un sol actor que no estigui en vaga, ni -i ja és no tenir- una mínima expressió d’uns efectes visuals, tots ells indignes d’un pressupost insultantment real.
L’èxit de 300 (Zack Snyder, 2007), lamentablement va obrir el camí a la recuperació d’un gènere que tenia exponents llunyans d’entreteniment de primera, com ara Ulisse (Mario Camerini i Mario Bava, 1954), amb Kirk Douglas i Anthony Quinn. Recentment, el lamentable remake de Furia de Titanes, i d’altres coses encara menys remarcables, han florit a l’empara dels espartans. Però Tarsem, que ja havia fet fallida en una molt més interessant The Fall (2006), aplica el pitjor del pitjor d’un gènere a la deriva total. I ho fa amb alegria, traspassant qualsevol mena de credibilitat olímpica.
Ni Minotaure, ni laberint, ni un Teseu heroic. Ni Fedra, convertida en una vident de pacotilla, es salva de ser una pàmfila. Oh, déus meus.