Shakespeare al punt de penal

El futbol crea i devora mites de manera insaciable. A Anglaterra això encara és més sagnant, en un embat sense concessions i sense mitges tintes, amb fal·lera i devoció. Però, per contra, allà, al nord, els mites que perduren són alguna cosa semblant als herois d’altres temps. Meitat homes, amb els seus defectes, la seva supèrbia, els seus fracassos, l’arrogància i l’ambició, i també meitat déus, amb tot això, però amb l’afegitó dels seus poders, amb la seva infal·libilitat, amb el seu do tocat per la guspira de l’esdevenidor.

En aquest Olimp d’Herois hi ha un bon grapat de figures i éssers eterns. També hi és Brian Clough, el protagonista d’aquesta petita meravella. Amb Don Revie, un enemic digne d’un heroi d’alçada, i una parella de ball que també és a les pàgines de la història, Peter Taylor. Real com els diumenges a la tarda. No és freqüent trobar una pel·lícula que parli de futbol, però encara ho és menys, i menys vol dir gairebé mai, trobar-ne una que parli de futbol i que sigui excel·lent, com The Damned United (Tom Hopper, 2009). I que, a sobre, expliqui la realitat d’un mite i d’uns fets, un absolut fracàs, d’aquesta manera tan brillant. Una història de només 44 fatídics dies, el temps que Brian Clough, el millor entrenador anglès de tots els temps, va passar a l’infern del Leeds United, possiblement l’equip més agressiu i violent de la història, però també l’equip campió.

Drama, humor negre, realitat, la pilota que no entra. Ser lleial, o no ser-ho, mantenir-se ferm en el contuberni, saciar l’ego, sobreviure a les guerrilles de clans i un munt més de conspiracions. Shakespeare al punt de penal. I gol.