Odio i estimo. Com m’ho faig, potser em demanes. No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo. Ho digué Càtul fa més de 2000 anys, quan la poesia va abandonar el plural i es va endinsar en el jo íntim. A partir de llavors, la poesia recrea la dura pugna entre el plaer, el desig, el dolor, la pèrdua i l’assimilació de les pròpies limitacions. Només per això ja val la pena que existeixin els poetes. “La meva és una poesia de dualitats constants, de contraris”, diu en David Jiménez i Cot. “Però, de vegades, aquestes dualitats aprenen a conviure juntes, sense molestar-se”. Matisos i arestes que punxen. No espereu pas que aquest jove poeta de Sant Celoni us deixi indiferents. Aviat veurà publicat a Pagès Editors el seu tercer llibre, L’Escata i el Vers, que ha guanyat el premi Benet Ribas.