No deixa de cridar l’atenció que els mètodes de Sigmund Freud hagin estat portats a la gran pantalla ben poques vegades i, sovint, malament. En aquest sentit, en queda la lectura esbiaixada que en va fer John Huston (Freud: the secret passion, 1962) i, en el camp literari, la curiosa novel·la de Jed Rubenfeld, The interpretation of murder (La interpretació del crim, Empúries, 2006), una troballa força ben resolta en forma de novel·la de masses (amb joc, ritme, humor, rigor i vocació d’entreteniment) que no té cap mena d’equivalent cinematogràfic.
En aquestes circumstàncies, que el triangle format per Freud, Carl Gustav Jung i Sabine Spielrein sigui llegit per David Cronenberg el fa molt llaminer. El talent de Cronenberg, la manera que té d’explicar les coses més crues des d’un punt de vista molt proper al psicoanàlisi hard (al cap ara mateix alguns dels diàlegs més estremidors de Crash, per posar només un exemple) i la seva habitual brutedat, anticipaven un bon artefacte, inspirat en l’obra teatral de Cristopher Hampton. Qui millor que el director de The Fly per traspassar amb decisió i pols la línia que separa la lucidesa de la bogeria, per entrar en els racons més foscos de la demència, la perversió o la decrepitud?
Cronenberg, però, fa un exercici que no deixa de sorprendre aquell espectador que esperava alguna cosa semblant al que és la seva habitual pulsió cinematogràfica. El que hi veiem se n’allunya en la forma, però no abandona les arestes que punxen. A dangerous method ens mostra un Cronenberg elegant i net al màxim, un Cronenberg que fa un esforç per fer digerible un material dens i de caire acadèmic. Justament això li resta la dosi d’empatia que reclama el públic de majors i fa, també, que la mostra sigui només un esbós a mig camí de l’assaig, amb tot el que això comporta de pèrdua en les dues direccions. Però, si bé Cronenberg deixa de ser, per moments, l’autor a què estàvem acostumats, la seva elecció formal no oculta que aquesta sigui, possiblement, la pel·lícula amb fonaments més profundament Cronenberg que ell mateix ha fet en els darrers anys, amb una clara relació entre temes, obsessions i fílies recurrents.
També una manera d’entendre i revisitar les pel·lícules d’època, traient-li la naftalina i els àcars, fent-la precisa, donant-li un cor no massa intens, però sí molt intel·ligent, amb un discurs que tracta sense contemplacions els temes que tracta, sense deixar de banda dubtes morals i ètics. Menció també pel magnífic repartiment que es posa al servei del text i de les interpretacions. Magistral Michael Fassbender en el paper de Carl Jung, superb Viggo Mortensen en la pell de Freud. Completa el triangle una correcta Keira Knightley en el paper de Sabine, sempre que l’espectador sigui insensible als tics histriònics que, de tant en tant, en recorren el rostre de manera desmesurada en escenes on se li demana un esforç de convicció. Les coses de la vida i de l’Òscar faran que sigui ella, i no els altres, qui, potser, s’endugui la glòria d’una nominació. A ells també els cal un bon psicòleg.