Amb Wilco sempre passa el mateix: l’èxtasi és una cosa més semblant a allò místic que a allò simplement musical. Passen els anys, els concerts, els discos, i segueixen sempre amb un so perfecte, però amb ànima; segueixen sent els més llestos, però encara sonen clàssics; et trenquen el cor a bocins i et festegen una altra vegada; et volen amb ells i t’ofereixen les seves migranyes. Ja fa massa temps que això dura, i aquesta realitat, de mica en mica, es va estenent de manera massiva. Gairebé ja tothom ho sap: Wilco s’ho miren des d’un pedestal on només hi ha alguns pocs escollits. Des de l’eclosió que va suposar el ja llunyà Being There, brutal i emotiu, portat al límit, que el fet és una evidència. El concert del Palau de la Música va ser això, un espectacle musical tan superlatiu com necessari. Com sempre. Al mig de tot plegat, un Jeff Tweedy poc comunicatiu, escuet, va comandar amb la solvència i el carisma de sempre l’escenari. Té una veu que sembla que s’hagi de trencar en qualsevol compàs, gestos de crooner en turment permanent, cinisme, ironia, posat de cantant clàssic amb migranya crònica i tics llunyans d’una rock stara l’ús. És humà i diví. Al costat esquerre, l’altre gran protagonista, Nels Cline, amb les seves guitarres esmolades i els seus espasmes impossibles. Glen Kotche, l’altre gran fenòmen, amb les baquetes, precises, metronímiques, ajustades i lliures. A la dreta de Tweedy, com sempre des dels inicis, John Stirratt. I Sansone Jorgensen. Quina gran banda. I qui, si no, hagués començat amb One Sunday Morning? Més de dotze minuts de cançó sense tornada, amb el punteig de guitarra hipnòtic, que feien presagiar un espectacle tan èpic com el d’altres ocasions, i que, irremeiablement, ens va fer pensar en el concert del 2005 a Razzmatazz on, en un atreviment que ens va semblar aleshores lloable, van iniciar el concert amb Muzzle of bees. Únics. El show va prosseguir amb Poor places, el primer dels 8 temes del Yankee Hotel Foxtrot que van sonar, a qui li van seguir tres cançons del recent The Whole Love, amb menció especial per Art of Almost, una peça que glaça les orelles dels amants del country side i que desequilibra els preceptes de qui espera més brutícia tecnològica. Les coses comencen a indicar un rumb fix a l’horitzó quan t’esberlen per dins els primers compassos d’I am trying to break your heart, a qui li segueix One Wing, War on War, Born Alone, secció culminada amb el ressò dels aires feliços de Hummingbird. A partir d’aquí, res no pot fer marxa enrere, i la febrada ens atrapada de manera entusiasta: Ashes of american flags prepara el terreny a una aclamadíssima Jesus, Etc., i I’ll Fight i The WholeLove precedeixen a una fantàstica Handshake drugs. Beneïdes migranyes. La distorsió pren el Palau amb I’m The man who loves you. I, després d’Standing O, arriba Impossible Germany, i és el moment del solo immortal de Nels Cline. La sessió s’acaba, de manera oficiosa, amb Dawned on Me i A shot in the Arm, una de les dues úniques peces del Summerteeth que es sentiran avui. L’altra, Via Chicago, és la primera cançó d’uns bisos per a la posteritat, amb aquell lletgisme sorollós tan i tan estremidor, amb els llamps i trons, retrat d’uns primers discos que van saber trencar l’emoció a base de garrotades. A això li van seguir California Stars, The Late Greats i una sol·lícita Heavy Metal Drummer. Però res d’això va poder sobrepassar el moment culminant. L’emoció màxima, almenys per a un servidor i per a qui tenia al costat, va arribar amb les dues últimes cançons. El Being There va tenir l’honor de cloure el concert, simplement irrepetible i ja únic tan sols per aquest fet: les darreres van ser Monday i Outtasite, i seguides, com al disc. Enèrgiques, com al disc. Tants i tants records de fa tants anys, com al disc. Il·lús, vaig dir-me, ets un refotut incrèdul. Ja pots dir que has sentit Outtasite en directe. Gràcies, Wilco, per un altre concert tan superlatiu com necessari