En Pau m’espera amb la seva gorra fosca de visera curta. M’està guardant un lloc per aparcar davant mateix de casa. En Pau és així. Si no el coneguessis, diries que és poeta, vés quina cosa. Aparco i, de seguida, sense respir, la nostra trobada es converteix en un passeig pels paisatges, íntims i públics, del seu Sant Celoni. Admirem les restes de la muralla, la torre imponent, l’ànima del mercat. Ens aturem a Can Maitanquis i observem la vida que avui bull al poble, des de la barra. Mentre fem un got de moscatell, en Pau m’explica coses d’alguns dels seus veïns que ara seuen al bar. Ens acabem el moscatell i ens disposem a anar al Cafè Suís. Abans de marxar, però, en Joan Baixas i en Martí Boada ens saluden. En Martí ens diu que ara mateix se’n va a buscar una salamandra albina. Sant Celoni és poesia. Pertot.