El maridatge entre els talents espectaculars d’Hergé i Spielberg és una aposta segura. L’ideal. Afegim-hi també Peter Jackson. Vist el resultat, és cert a mitges. Funciona, perquè té un ritme frenètic, el guió és un encaix fet a mida, l’execució tècnica és brillant (i jo encara en diria més: sublim), i l’embolcall és el perfecte contenidor per a una història sense respir, que enganxa del primer a l’últim minut.
També és cert que Spielberg sap atrapar aquell esperit que tots imaginàvem del personatge i l’adapta a una visió actualitzada de l’entreteniment massiu. Això funcionarà al cent per cent com a pel·lícula, com a producte basat en uns personatges i que s’allunya de les historietes reals. Ara bé, fans irredempts del còmic: probablement no us agradarà.
Ni Haddock és Haddock, ni El secret de l’Unicorn és El Cranc de les Pinces d’Or, ni la Castafiore hi canta res. Lectors de tota la vida, trobareu un pastitx d’històries barrejades que se salten la cronologia real dels àlbums originals. Tot i això, agradarà als qui no siguin seguidors de les historietes originals. Perquè Tintin és Spielberg, i així ell ho confessa. I Spielberg mai no falla, encara que no sigui fidel a l’original. Si voleu el Tintin autèntic, no cal que us mogueu de les pàgines d’Hergé. Si busqueu un Spielberg excel·lent, mireu la pel·lícula. Són dos productes diferents, i no necessàriament complementaris.