Paolo Virzi -autor d’altres comèdies com ara N (Io e Napoleone) (Napoleó i jo, 2006) o My name is Tanino (El meu nom és Tanino, 2002)- agafa la capsa dels records d’infantesa, l’agita, i en treu un motllo molt semblant al d’aquella mamma que ens ve al cap després de tantes i tantes pel·lícules del realisme italià més clàssic. I, de mare, només n’hi ha una.
Els mèrits de La Prima Cosa Bella, que són molts, es fonamenten en una manera desacomplexada de fer cinema, de parlar de les coses, de mostrar la vida. Els personatges són al seu punt: sincers, semblen espontanis, i doten de valor tot allò que diuen, malgrat que de vegades sembli que no tingui gaire sentit. A això li afegim una habilitat del director per passar del drama a la comèdia i que l’espectador no defalleixi. A això, també li afegim un ritme constant que no deixa lloc a la pausa o a l’avorriment. I, per acabar, una estructura sense artificis i de vegades boja, anàrquica, que dóna bona mostra de l’embolic emocional de tot plegat. L’embolic de la vida.
Per acabar-ho de reblar, la pel·lícula no fa caure l’espectador en cap mena de drama sensibloide i tendenciós. Bravo. Les emocions floreixen perquè sí. Perquè fan emocionar, i punt. És per això que La Prima Cosa Bella és tot un exercici de bon cinema i de cinema humil. I perquè de mare només n’hi ha una.