Quatre reflexions. Una. No és una pel·lícula de ciència ficció. És un menut retaule intimista amb una història que s’aprofita d’un context amb aires futuristes.
Dues. El talent de Kike Maíllo hi és, es veu i es palpa, no només en el fet de construir una autèntica delícia visual. Només un talent de gust i alçada sap plantar una escena de ball sense paraules i amb una Space Oddity que sembla una lletania. Magnífica escena frontissa que sap envoltar l’espectador fins el moll de l’ós.
Tres. És una opera prima, i pensar-ho fa posar els pèls de punta. Mesurada, sense afectes a la pirotècnia en oferta o a l’efectisme. Sense res més del què cal -potser amb massa contenció i tot-. Amb un ritme precís, i gran intel·ligència narrativa.
Quatre. Tot això queda exposat a la pantalla, amb els defectes necessaris i amb les virtuts que s’endevinen. Un cop vista, li hauria anat millor algun cop de puny sobre la taula i acabar de quallar les grans històries que només s’esbossen, com ara el triangle amorós -on el personatge d’Amman pinta ben poc, o res-, o tot el substrat dels robots humanitzats, gens nou, certament, però en aquesta ocasió tan poc sorprenent. Eva, el primer esbós d’una gran cosa.