“La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba”, Josep Pla
“Y de las dos majas de Goya prefiero la misma que tú”, Joaquín Sabina
Com bé sabem, els pròlegs que acompanyen i fan de porta d’entrada als llibres, acostumen a ser tota una tirallonga d’elogis i consideracions èpiques que han de fer venir ganes de llegir el llibre en qüestió (que si no, l’editor s’emprenya) i han de procurar fer venir ganes d’admirar i de comprendre una mica més l’escriptor (que si no, l’autor s’emprenya). Després de tants anys de tradicions, aquest pròleg no en serà pas una excepció. Ara bé, si això passa tal com us dic, àvids lectors, cal avisar que serà provocat per un entusiasme similar al que senten els nens en l’expressió de la seva felicitat. Serà provocat per aquell esglai que han deixat els mots aquí continguts, per les vivències que hi ha darrere i que tan bé han sabut retratar-nos a tots plegats. I serà per fer justícia a una veu que sovint ha estat massa arraconada a l’àtic de les seves esgarrapades. Una veu, admirada i llegida, que ha giravoltat sense trapezi i sense xarxa, sense vocació de ser referent de res, però que ha acabat escampant aquesta manera de dir tan pròpia, com una nit de ressaca després de l’amor, com el vent que guarneix els estenedors i fa dels draps de cuina uns ballarins sublims. És per tot això, i perquè aquests articles són d’una qualitat singular, que aquest pròleg serà un cant a una manera d’haver existit, d’haver mirat i d’haver creat. Si, tal com digué Josep Pla, “és molt més difícil descriure que opinar, a la vista de la qual cosa, tothom opina”, cal dir, d’entrada, que en Santi Montagud, l’articulista, en realitat mai no ha fet articles d’opinió. Deutor del mestratge del seu tan admirat autor empordanès, en Santi, aquest home amagat rere un bloc o un ordinador portàtil (l’ocasió fa el delicte) ha estat observador abans que escriptor, ha viscut abans de poder-ho explicar, ha estat jove abans de ser gat, i ha guanyat uns quants duels abans de ser capità de l’imperi on mai no es pon la lluna. Algú en dirà bagatge, d’aquesta vida abans de l’escriptura. D’altres en diran cicatrius o bé esgarrapades. Però, com aquell qui passa el mirall per la realitat, Montagud ha sabut ser un relator insigne de l‘instant, potser el millor d’aquesta ciutat tan anodina. Com un escultor, precís i meticulós, ha anat modelant un paisatge i l’ha compartit amb nosaltres en un afany de servir-nos cada divendres, peti qui peti, la seva visió del nostre món de cada dia. A nosaltres, els lectors, ens ha fet còmplices d’una mirada particular que va més enllà dels murs, de les buidors, de les penes i alegries, de la ciutat, de l’entorn, del paisatge, de Palou, del Vallès. Això no és gens fàcil. Però el talent aquí contingut no viu només del noble art de l’observació. En aquests articles que se’ns ofereixen de manera cronològica, hi ha un talent especial per la musicalitat i pel ritme, cosa que fa innegable que aquest és el primer dogma que té anotat l’autor a la seva taula de manaments. Sense ritme, no hi ha peça. Si no sona, no té vida. Sense música, no hi ha connexió possible amb el lector. I això, val a dir, tampoc és gens fàcil. De fet, tal com proposà a mitjans del segle passat el rap, aquestes esgarrapades fusionen a la perfecció allò del rythm and poetry, el ritme i la poesia, i fan d’aquest híbrid una criatura bonica. De vegades desvalguda, però sempre molt intrigant. De vegades passional, però sempre tendra. De vegades fràgil, però sempre atractiva. I aquí, en un pur orgasme entre l’observació i la musicalitat, tenim la creació genuïna d’un autor en una esplendor esclatant. Aquest llibre recull els primers articles que va publicar en Santi Montagud, del desembre de 2002 al desembre de 2006, a El 9 nou, un periòdic verd que “tant es va estimar”, com ell mateix diu en alguna columna fugissera publicada a la Revista del Vallès, el mitjà on escriu i viu des del setembre de 2010. Els articles, incipients i valents, mostren l’art d’una ploma esmolada, i són com dards: concisos, clars, directes, entenedors i punyents. Però, i aquí rau el misteri, són moltes més coses. Aquests articles són esgarrapades que parlen de nosaltres, de tot allò que ens fa ser veïns, malparits, bons, humans, divins i també cretins. També de tot allò que ens fa ser diferents, genials i, de vegades, divertits. En definitiva, parla de tot allò que ens fa ser tal com som. És per això que la relectura d’aquests articles no pot ser altra cosa que tot un plaer, reconfortant, estimulador i nostàlgic a parts iguals. I penses, tot llegint-los, que no han passat de moda, que no s’han fet vells. Alguns, fins i tot, encara són vigents. I de seguida, en aquest exercici d’anar enrere, em ve al cap, com una atzagaiada, l’emoció de les primeres temptatives del Santi Montagud com a L’Observador de la revista Fe de rates. Sens dubte, aquells primers textos són el germen que va provocar tot això, uns mots que van ensenyar al món que en Santi sabia fer de cronista d’un temps i d’una ciutat. Allà, lluny i amagat en un sobrenom, és on neix l’articulista, l’observador de l’època on viu, que deia en Pla. Allà és on en Santi posa el marc a les seves posteriors finestres. On va pujant fins acabar a l’àtic i regalar, cada divendres, esgarrapades. Repassant aquells textos primigenis ens trobem amb la llavor del què vindria després, que no ha estat una altra cosa que una carrera fulgurant que l’ha convertit en el columnista d’opinió de referència del Vallès. Aquell a qui tothom llegeix el divendres abans que res ni ningú. Ja ho era a El 9 Nou, i ho segueix sent ara a la Revista del Vallès. Sí, sona estrany, però aquell noi de cabell llarg que feia odes en memòria dels pirates, ara és un referent. Però, arribats a aquest punt, deixeu-me dir que, per a mi, en Santi Montagud no és l’articulista que tots llegim. No és el cronista d’una ciutat. No és l’observador que ens explica com som. Per mi és, i sempre serà, poeta. Un dels pocs poetes de debò que conec i que, a hores d’ara, deuen existir. Potser ja no fa versos. O segurament en fa, d’amagat, i no els ensenya. Però és igual. Ell és poeta, i ho serà sempre. Per molts articles que faci, per molt que faci emprenyar capellans, alcaldes o senyoretes, sempre l’acompanyarà aquesta maleïda olor de rimes i rimetes, aquesta sal del port de Cotlliure, aquest aire de romàntic que es va perdre en un maig de l’any de la revolució, aquest do del mot que fa de dard, aquesta manera de viure i de veure. Ser poeta no depèn de quants quilos pesa la teva obra. Tampoc depèn de quant has excel·lit o de si la teva pròpia poesia és una baula més en l’engranatge de la història literària del país. Això no fa els poetes. Els poetes són una altra cosa. Ell, des del seu àtic, l’articulista, l’observador, el gat, és, per damunt de tot, un poeta. Però també és, per sort de tots els seus lectors, el nen que es gronxa a la cabana de dalt dels arbres, o l’intrèpid aventurer que agafa, quan pot, l’espasa d’un pirata borni. Encara que no ho digui, també és aquella ombra que retorna a la casa on va aprendre a estimar els llibres, les paraules, l’esgrima de l’intel·lecte i les bones maneres. Conèixer en Santi Montagud és tan fàcil com parlar d’ell, ja ho veieu. Només heu de llegir aquest llibre, palpar-lo, tastar-lo, acaronar-lo amb tacte, i voilà!, ja el teniu a casa, ja li coneixeu les dèries, les fòbies, les manies, les faldilles i les tragèdies. O potser no, qui sap si ens enreda. Proveu-ho, vosaltres mateixos. El teniu a les mans. I sí, ja sabem que diuen que les paraules se les endú el vent. Però no totes, estimats lectors. Aquestes que llegireu no se’n van amb el vent. Perduren, giravolten, dansen, i restaran per sempre en aquest paisatge de la nostra estimada pàtria, la Semproniana, la de veritat, l’única que val, l’única on ell, i també jo, i potser vosaltres, hi som, encara, com a infants lliures.
Pròleg d’Esgarrapades, de Santi Montagud. Novembre 2011