No es pot negar que Crazy, stupid, love (Glenn Ficarra i John Requa, 2011) ho intenta. Una comèdia amb un plantejament que vol defugir alguns clixés magrejats indecorosament, i que pretén ser estranya i intel·ligent. És una oportunitat perduda a mitges: ni és del gust alternatiu, ni és pretesament comercial. In media res, navega entre aquestes dues inquietuds sense decantar-se obertament o sense aprofitar el fet de ser equidistant.
Malgrat el bon punt de partida, acaba sent un intent fallit que conté alguns esbossos realment interessants, amb una història que emociona i que també sap ser divertida, però només de vegades. Aquesta estranya voluntat es perd enmig de tanta emoció, de tanta connexió inesperada i d’una notable picaresca subversiva. Perduda i rematada pel to moralment conservador d’un final que oblida qualsevol espurna d’originalitat i atreviment.