Categories
Cinema Dietari fílmic Festival de Sitges

Vinyetes de l’american subway of life

Mentre veus Trash Humpers (traduït, el que vindria a ser geperuts de merda), i encara més quan s’acaba, tens ben clares dues coses. Una, que no penses tornar-la a veure. El (sub)producte és una tirallonga delirant de natures mortes (o més valdria que ho fossin), de requadres de la infrasocietat més freak de l’alter-Amèrica que descol·loca i crea repulsió a parts iguals. La segona, que et posseeix aquella sensació d’haver assistit a la perla (o a la merda més repulsiva, no ho saps) del festival, una sensació que sempre tens quan veus alguna cosa realment ‘especial’. Mare de déu. L’experiment és insuportablement meravellós.

Prepareu la retina per aguantar una hora i un quart de VHS per, seguidament, suportar una tortura en forma de no-guió, tres dements amb caretes de vells fornicant amb els contenidors (i amb tota mena d’escorça vegetal), una galeria d’amics i coneguts que deixen en ridícul el freakisme de ficció dels Farrelly o del propi Javier Cárdenas. Harmony Korine abandona la narrativa convencional i ens posa en safata un grup d’inadaptats socials. Brut, fastigós, esperpèntic. Tot adjectiu queda imprecís davant aquest revival d’alguns dels records del carrer del propi Korine, l’angelet.

Atònits, tots nosaltres, a la sala. I tu, encara més atònit pel que ha passat des que la vas veure, i que pensaves que mai, mai, passaria: la pel·lícula no t’abandona, i el record s’amplifica. Serà que tots som uns geperuts de merda, en el fons.