El cinema d’Steven Soderbergh és així: un cos totalment fibrat. No li sobra res, ni tampoc li falta, sense greix i sense més múscul del necessari. Contagion (2011) no podia ser d’altra manera, un thriller intel·ligent i matemàtic, calculat, trepidant a la seva manera, tan personal i rar com sempre.
Una història feta de retalls, amb un avenç implacable i ple de matisos en els quals no cal recrear-se en excés. La tensió mai no acaba de desbordar-nos, però hi és, permanent i ben viva. De mà en mà, l’acció dels fets va mostrant-nos el perfil dels diferents personatges, personalitzats en un repartiment estel·lar que sempre és al punt, i que és posat al servei del veritable protagonista: el virus.
Potser el gust de la gran sala esperava de Contagion una altra cosa. Però, com transferir l’efecte d’una pandèmia? Soderbergh aposta per fer-ho amb un to realista, respectuós amb la versió dels fets que explica la ciència. El seu cinema és així: cerebral, efectiu i no gaire predisposat a concessions gaives. Com un cos fibrat.