Categories
Cinema Dietari fílmic Festival de Sitges

El terror real de Contagion

El cinema d’Steven Soderbergh és així, un cos totalment fibrat. No li sobra res, ni tampoc li falta, sense greix i sense més múscul del necessari. Era d’esperar, Contagion (2011) no podia ser d’altra manera, un thriller intel·ligent i matemàtic, calculat, trepidant a la seva manera, tan personal i rar com sempre. Una història feta de retalls, amb un avenç implacable i ple de matisos en els quals no cal recrear-se en excés. La tensió mai no acaba de desbordar-nos, però hi és, permanent i ben viva. De mà en mà, l’acció dels fets va mostrant-nos el perfil dels diferents personatges, personalitzats en un repartiment estel·lar que sempre és al punt, i que és posat al servei del veritable protagonista: el virus. Per sort, Contagion és així, i no és, ni de bon tros, el que les grans sales esperen. Una pandèmia ens predisposava a una altra cosa, molt allunyada d’aquest to realista, tan respectuós amb la versió dels fets que explica la ciència. El cinema de Soderbergh és així, cerebral, efectiu i no gaire predisposat a concessions barates. Com un cos fibrat.