Lambrusco d’Amblin

Situem l’acció a Londres. Barri suburbial amb conflicte racial i social. Classe baixa. Si en comptes de Ken Loach o Mike Leigh el director és Joe Cornish –guionista de Tintin i Ant-Man i antic còmic britànic d’èxit– i fem caure del cel un grapat de monstres peluts amb dents fosforescents, tenim alguna cosa semblant al què esperàvem, és a dir: el revers atropellat del cinema made in Amblin, una versió “quinqui” d’E.T., o com si algú hagués agitat en una mixtura impossible l’Alien de Ridley Scott amb Perros Callejeros i li hagués afegit reminiscències de revoltes ciutadanes. I amb diversió, humor i ritme.

A Sitges va rebre quatre premis de pes: el premi especial del jurat, premi del públic, premi de la crítica i millor banda sonora. Tot un èxit que té un dels encerts més remarcables en la fascinació que pots sentir per la història, malgrat que els personatges, d’entrada, són del tot repulsius: uns delinqüents adolescents amb cap mena d’objectiu vital més enllà de prosperar dins el clan a base de tripijocs. Cornish, sense fer un pamflet de moralina educacional, fa que aquesta tropa d’indecents redreci el camí i acabi canalitzant l’energia cap a un objectiu positiu i mitjanament lloable.

Missió acomplerta amb escreix. La sensació és aquesta: preparar una nit memorable a base de lambrusco barat, ser conscient de l’aberració, i saber que, malgrat tot, serà una gran nit. I que, efectivament, ho sigui.