01 d’octubre de 2011. Passen els anys, i encara esperem el disc de debut de Roger Puig. Des de la seva llunyana irrupció a l’escena musical catalana, les adhesions incondicionals a la causa han fet que, a manca de producte, hi hagués desig, molt desig. En tot aquest temps, Puig ha fet concerts puntuals, alguna gravació, moltes maquetes casolanes, i col·laboracions amb gent com ara Roger Mas, un dels seus valedors (tal com queda clar, per exemple, al magnífic retrat La pell i l’os, de Francesc Bombí-Vilaseca), i també ha dedicat temps i estrips elèctrics a Els Nens Eutròfics.
No és gens estrany, doncs, que a L’Esquerda hi hagués una certa excitació pel concert, i a fi de bé que res va ser sobrer. Qui no el coneixia va descobrir un autèntic talent que cal polir ben poc. Cançó rere cançó va anar desplegant un món intransferible que l’allunya de qualsevol altra proposta, però que, al mateix temps, el connecta amb moltes tradicions. Des de la perícia melòdica dels Beatles, fins a l’empremta de l’ona laietana, passant per evidents esquitxos de Sisa o del Pau Riba dels inicis. I Roger Mas, també. El concert va comptar amb peces com Tristòria, Totes les coses inútils o El dia qualsevol, cançons que van destacar també per un acompanyament excel·lent d’Aleix Puig, al violí, i Gregori Ferrer, a l’acordió, del Col·lectiu Brossa.
Va haver-hi també un moment per a la intimitat de la guitarra sola amb Llangardaix, una peça que va sacsejar el públic present. I, a sobre, no van sonar autèntiques joies com ara Magyar Posta o Quimeres. Magnífic, com havia de ser. Dues coses fan de Roger Puig un autor realment especial. Una, la seva construcció acurada de la melodia, sempre personal i íntima, però treballada i oberta cap enfora, amb tornades dignes de grups de la millor onada pop del moment que troben el seu contrapunt en l’execució i la distància irònica del propi autor. La segona, un univers lletrístic que aconsegueix connectar amb el públic sense haver de recórrer al tòpic o la convenció. Com s’ho fa és un misteri, però és, sens dubte allò que el fa gran. No li perdeu la pista, que ens donarà moltes nits de glòria. Si vol.