“Ets immortal mentre ets viu”, i això mateix sobrevola durant tota la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, Elegy (2008). I l’art també és immortal mentre es manté amb vida, mentre hi hagi ulls que el puguin reviure i activar. És aquesta una de les reflexions recurrents de la pel·lícula, que es veu representada en la veu del professor David Kepesh, personatge que interpreta Ben Kingsley. Kepesh deixa fascinats els seus alumnes amb la idea viva i reparadora sobre les obres d’art que es modifiquen amb cada nova mirada. Ja ho deia Gabriel Ferrater al poema Josep Carner: “(…) la làmpara amb què en tinc prou per fer llum / a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner, / que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos / que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots / que he llegit pensant en ella, i ella va llegir / per mi, i són del tot nous, ara | que els llegeixo per tu, pensant en tu. (…)”. I això justament és el que passa amb aquesta pel·lícula, el fresc d’unes experiències que esperen atrapar algun espectador incaut amb emocions que potser ja haurà viscut i el faran connectar ràpidament amb l’emotivitat intel·lectual de la història.
Més enllà d’això, no es pot negar que el cine d’Isabel Coixet és coherent, fins i tot a Elegy, la primera pel·lícula on el guió no l’ha signat ella, i que és l’adaptació de la fantàstica novel·la L’animal moribund (La Magrana) de Philip Roth. Això no impedeix que els tics de Coixet, els seus grans motius i les recurrències formals i argumentals hi segueixin sortint. Ben al contrari, la directora catalana reprèn alguns dels temes que més l’obsessionen: el dolor, la traïció, i sobretot, la mort. Fins i tot els personatges comparteixen un passat moralment pessimista i, sobretot, la història es torna a veure colpejada pels girs dramàtics, que apareixen, gairebé in media res, tot fent tombar el decurs normal dels fets. Per contra, Elegy no té una premissa inicial original, com sí que la tenien les altres obres de l’autora.
A La vida secreta de les paraules (2005) l’acció es desencadenava després d’un accident en una estació petrolífera, a La meva vida sense mi (2003), el punt de partida era l’esfereïdor final que li diagnosticaven a la protagonista, i a Coses que no et vaig dir mai (1996), unes cintes explicaven les parts d’un passat dolorós. A Elegy, el punt de partida és una història d’amor entre una jove estudiant i un professor madur. Res que no hàgim vist, ara amanit amb els condiments d’una retòrica cinematogràfica pròpia, presents en l’estranyesa d’uns diàlegs esmolats i amb ínfules d’atrapar un públic llegit.
Coixet adopta l’ofici d’un director artesà, distant i manipulador d’un material que no li és propi, però sempre decididament interessada a buscar el pla més bonic, el més intimista, el que faci de l’acció un retrat plàstic i bell. La directora demostra, un cop més, que desgasta molt els silencis, que els sap atrapar i que usa amb destresa la pausa i les imatges evocadores. Això, de ben segur, li provoca força detractors, però també li comporta l’admiració d’una parròquia fidel que li perdona la pompositat.
Si ets un dels espectadors que s’ha deixat atrapar per la història, la pel·lícula aconsegueix que els records et sobrepassin, que l’emoció et posseeixi, malgrat que no arribi a ser una història d’emoció desbordant com La meva vida sense mi, per exemple. Hi ha escenes tan ben cuidades, tan íntimament parlades, que són com la mà que va tustant alguna cosa que creies que havies oblidat. L’emoció és tan mesurada com l’espectador deixa que sigui, ja que la pel·lícula requereix d’aquesta implicació afectiva del públic per a fer una obra completa. És per això que podem dir que Coixet no ha pogut repetir el que va aconseguir amb La meva vida sense mi, o amb La vida secreta de les paraules o, fins i tot, amb Coses que no et vaig dir mai: sortir del cinema amb un nus a la gola i l’entranya regirada, cosa que no és pas fàcil. Però veure la seva evolució fílmica, tastar la passió que té per les novel·les de Roth, o gaudir de les excel·lents interpretacions de Kingsley i, sobretot, de Dennis Hopper, paga la pena.
De la resta, res que no sapiguem a hores d’ara, però explicat de forma bella, destinat a un públic amb pedigrí i un gust conreat a base de referències selectes. A la pantalla hi veureu la pugna entre el que diu el cor, i el que fa el cos; també la sensació feixuga del pas del temps, i el sentit de la vellesa i la bellesa efímera. Un bon còctel que pot arribar-nos endins. I una bona excusa per aconseguir algun dels llibres de Philip Roth que encara no s’han llegit i acabar-se d’endinsar en el món literari de l’autor, del qual en podem veure un notabilíssim tast a Elegy.