Heus aquí un bon final, grandiloqüent i èpic, comme il faut. Els qui no donàvem un míser cèntim d’euro per David Yates, un director que té l’honor d’haver signat les pel·lícules més mediocres de la saga (per a més detalls, adreceu-vos a L’ordre del Fènix, 2007, i el Misteri del Príncep, 2009) i que va fer llufa de manera estrepitosa amb l’adaptació de la primera part del setè llibre, haurem de resignar-nos a acceptar els fets.
Harry Potter s’acaba, i s’acaba bé. Un final amb comiats, cruesa i romanticisme. Amb ritme i explosivitat. Un fris coral, potser excessivament, però obscur i digne. A la memòria quedaran vuit pel·lícules que han fet justícia desigual als llibres que va parir JK Rowling. Quedarà també una evolució agraïda i intel·ligent cap a la foscor i l’entranya: el camí iniciàtic de la pèrdua de la infantesa, del fet d’assumir responsabilitats.
Ens quedarà, sens dubte, la joia que va filmar Alfonso Cuarón a Harry Potter i el presoner d’Azkaban (2004), la millor de les adaptacions. Amb aquest darrer escenari, marcat per un desenllaç conegut i explorat des de fa temps, podem dir, almenys, que esperar la fi no ha estat en va. Aquest darrer capítol ha fet justícia al personatge, a l’autora i a la literatura. Harry Potter acaba, i acaba bé.