Categories
Cinema Dietari fílmic

Harry Potter i les relíquies de la mort. Part II

Heus aquí un bon final, grandiloqüent i èpic, comme il faut. Els qui no donàvem un míser cèntim d’euro per David Yates, un director que té el trist honor d’haver signat les pel·lícules més mediocres de la saga (per a més detalls, adreceu-vos a L’ordre del Fènix, 2007, i el Misteri del Príncep, 2009) i que va fer llufa de manera estrepitosa amb l’adaptació de la primera part del setè llibre, haurem de resignar-nos a acceptar els fets.

Harry Potter s’acaba, i s’acaba bé. Un final amb comiats, cruesa i romanticisme. Amb ritme i explosivitat. Un fris coral, potser excessivament, però obscur i digne. A la memòria quedaran vuit pel·lícules que han fet justícia desigual als llibres que va parir JKRowling. Quedarà també una evolució agraïda i intel·ligent cap a la foscor i l’entranya: el camí iniciàtic de la pèrdua de la infantesa, del fet d’assumir responsabilitats.

Ens quedarà, sens dubte, la joia que va filmar Alfonso Cuarón a Harry Potter i el presoner d’Azkaban (2004), la millor de les adaptacions. Amb aquest darrer escenari, marcat per un desenllaç conegut i explorat des de fa temps, podem dir, almenys, que esperar la fi no ha estat en va. Aquest darrer capítol ha fet justícia al personatge, a l’autora i a la literatura. Sí, Harry Potter acaba, i acaba bé.