Molt de silenci, i molt d’estupor. La realitat fa estremir. Un monestir cistercenc de les muntanyes del Magreb, a Algèria, és la llar de vuit monjos que conviuen harmònicament amb la comunitat musulmana, l’autòctona. Xavier Beauvois, en un treball emotivament silenciós i ple de respecte, ens mostra els porus, les cicatrius i la suor d’uns convulsos anys noranta en un primeríssim pla. La realitat fa estremir i la por s’apodera de tots. Però la por no pot tapar la fe, i fugir seria ferir de mort els fonaments de la raó i de l’humanisme, encara que això pugui semblar un contrasentit. Precisament en aquestes circumstàncies, l’acte de fe és fer cas a la raó i mantenir-se ferm, malgrat tot.
Beauvois fa un retrat moralment poderós d’una història tan crua i gèlida com la de l’hivern de la mort d’aquests monjos del Tibhirine, assassinats el 1996. Ombrívola, intel·ligent i sentimentalment mesurada, Des hommes et de dieux (De dioses y Hombres, 2010) aconsegueix reflexió amb un ritme íntim, però mai recreatiu, i és tota una delícia fílmica, aspra i pertorbadora, que culmina en un clímax enlluernador. Tan real com els homes, tan místic com la raó.