Categories
Cinema Dietari fílmic

Talent, pretensions i cintes de vídeo

Document social, retrat del Magreb, ficció, fals documental, instantània temporal, popurri fílmic. Tot això voldria ser Todos vós sodes capitáns (Oliver Laxe, 2010), i tot això –massa– fa que avanci de manera espessa i indefinida. El pare de la criatura, i també actor fonamental del mateix film, és Oliver Laxe, un jove director nascut a París i criat a Galícia. La seva opera prima no comporta una feina fàcil, però la idea és bona i els fonaments narratius són d’alt nivell. L’escenari, Tànger. Els actors, a banda del propi director, un grup de nens d’un taller del centre d’acollida on fan diverses activitats. A partir d’aquí, la càmera -el McGuffin necessari- esdevé el far que il·lumina la funció i estableix una relació curiosa entre els nens, el cineasta, l’entorn i el fet de gravar en si mateix. Laxe és agosarat i cal aplaudir que l’autor sigui honest i arrisqui sense concessions, malgrat que el resultat sigui excessivament pretensiós. La mal anomenada experimentació -un mal endèmic de molts dels joves cineastes de bona fe que poblen el pantanós cinema contemporani- cansa, allarga el clixé i fa una pel·lícula resolutivament intranscendent. Una llàstima, perquè Oliver Laxe promet i deixa entreveure un talent enorme –caldrà seguir-lo, i caldrà anotar-se a l’agenda l’estrena de la seva segona pel·lícula. Ho té tot per ser, amb l’experiència i intel·ligència, extraordinària.