M’agrada el cinema que ofereix The Tree (Julie Bertucelli, 2010). M’agrada que les mans de Julie Bertucelli siguin tan honestes i tan exactes. The Tree és una manera de fer cinema humà, sense concessió al devessall de llàgrima, exposat amb el ritme just. Un cinema posseïdor d’ànima, valent i sincer. Cal valor per no caure en els múltiples paranys de narrativa emotiva i girs extremadament fàcils que la història podria oferir. Però no. Cal valor per emetre un missatge real, amb arestes, punts de vista i matisos: complex com som els homes i les dones, eixut com és la vida, sincer com són els fets. Per tot això, per la exactitud del metratge, per la idoneïtat del to, per un treball fi a la direcció, pels ulls oberts de Bertucelli i, molt especialment, per una gran, grandíssima, Charlotte Gainsbourg, que cada dia es guanya un lloc d’honor al Parnàs de les grans actrius immortals del cinema. Per tot això val la pena veure The Tree. Per deixar-se de romanços.