Todd Phillips coneix la fórmula, aplicada en el seu punt àlgid a The Hangover (2009) i desenvolupada amb encert a les dues obres posteriors, Due Date (2010) i aquesta The Hangover Part II (2011). La fórmula és clara i molt efectiva. No té trampes, i sí dosis d’enginy, una tirallonga de bons gags, cinisme, irreverència, història efectiva i un marc amb el mateix esquema que la primera part, amb el canvi necessari de paisatge de Las Vegas per una vistosa Bangkok, que esdevé -per mèrits propis- un personatge més de la funció. La fórmula no té secrets i és efectiva, fins i tot més enllà de la fi, com bé demostren les fotografies dels crèdits finals. La fórmula és convenient seguir-la aplicant mentre continuï vigent. És cert que ha perdut frescor i l’efecte sorpresa que contenia la primera, però segueix sent bona, i encara funciona. És una bona fórmula que, efectivament, no ofereix res de nou, però sap fer riure. En saber-se efectiva, i coneixedora de tenir la clau d’un bon entreteniment encara no prou desgastat, el resultat és bo. Fins i tot d’allò més bo. És la fórmula, una certa manera de cuinar comèdies d’èxit. I no tothom en té, ni en sap.