L’última de Jean-Pierre Jeunet arriba amb dos anys de retard respecte l’estrena oficial. El resultat és una barreja entre Delicatessen (1991) i Le fabuleux destin d’Amelie Poulain (2001), tal com el mateix autor s’ha encarregat d’esbombar per diferents mitjans cinèfils i no cinèfils. No arriba a ser veritat del tot, malgrat que Micmacs conté, efectivament, tots els ingredients del cinema 100% Jeunet, la marca de la casa d’un autor únic: fresca, sorprenent, amb punts d’autèntica i esclatant imaginació, una narrativa personalíssima, personatges desaforats, tendres ibizarres, i petites píndoles que il·luminen la història. Però potser amb molta menys intensitat del què és habitual. Possiblement per això el resultat final no arriba a l’alçada ni d’Amélie (la consolidació de l’estil) ni de Delicatessen (l’esclat impactant d’un llenguatge). Però Micmacs manté aquell deix que la fa especial i diferent a les altres cintes que malviuen a l’empara de l’etiqueta del cinema d’autor, un cinema en realitat tan poc d’autor, tan poc personal, tan poc sorprenent. Tan conservador. Micmacs és una nova -i molt superior a la mitjana- mostra d’una manera de construir històries des d’una frivolitat aparent que conté molta més substància del què sembla, encara que el que sembli sigui infantiloide i (oh, adjectiu!) naïf. Jeunet és un autor únic, que torna amb aquesta pel·lícula al credo que l’ha fet realment brillant. És únic, i també és un autor valent. Més enllà dels focs artificials de la indústria, es manté fidel a una manera d’entendre el món i a una manera de fer-ne pastitxos. De Buster Keaton al còmic. De Terry Gilliam a Tim Burton. De Harold Lloyd a la bufonada perversa. Una tornada als orígens de la seva essència autoral, una fascinació visual que va més enllà de l’anècdota referencial. Micmacs no deixa de ser una mostra d’aquest univers que ha sabut crear un cercle tan tancat, particular i fascinant.