Versos Lliures 2011 #5. Tot arriba a la fi, i tocava tancar l’edició 2011 dels Versos Lliures. I l’última sessió va suposar una manera fantàstica d’acabar, amb ganes, energia, bona poesia i uns excel·lents companys de cloenda. La Cantàrida va obrir les portes de l’escenari del casal de L’Esquerda per mostrar l’obra feta, una obra imaginada, parida i publicada des de Mallorca, però amb els ulls fixats molt, molt més enllà. Amb La Cantàrida, personificada a Granollers en la figura, la veu i el savoire faire de Joan Tomàs, el centre neuràlgic del Vallès va escoltar tres ritmes diferents i tres mirades singulars que partien d’aquesta explosió i vivesa que és la nova poesia jove que encara s’està construint, però que, d’altra banda, avança amb passes fermes. Una sala plena a vessar va culminar l’aposta del tercer any de poesia ‘emergent’ a Granollers, cada dia més consolidat. La Cantàrida va executar a la perfecció el seu paper de mestre de clausures, i va deixar empremta d’una alternativa possible (i plausible) amb tres criatures que van representar aquest intens projecte editorial. Sorprenent Xavi Serrat, amb tot el poder d’una delicadesa que es diu com si res, però que connecta directament amb el giny; àgil Nando Barandiariaín, amb un repertori de línies més austeres que foragita tot foc artificial per bellugar-se rítmicament al moll de l’os; i un rèptil Eduard Carmona, juganer i prevertià, fascinador de feres que va interactuar amb un públic sorprès i àvid de nous reptes poètics. Gran feina i grans espais de futur per la poesia catalana. Felicitats, La Cantàrida. I, també, gran feina i espai guanyat pel futur de la poesia a Granollers. Hi tornarem.