Paris és una ciutat farcida d’uns mites que no cal enumerar. Però més enllà de les deïtats que han habitat, estimat i procreat en aquest bell racó de món, ens queda una imatge feta de carrers, espais, avingudes, llums i nits que ens agrada visitar una i una altra vegada, com les postals que il·lustren l’inici de la pel·lícula. Però, malgrat haver vist tantes i tantes vegades Paris, sempre s’arrossega la sensació que encara queda algun racó per veure i una raó per tornar-hi, tal com diu i torna a recrear el clixé turístic de postaleta. Una certesa com aquesta, tan superficial i falsament èpica, ha fet que la ciutat de la (poca) llum hagi captivat gent d’arreu, anònims, artistes, romàntics, enamorats i altres espècies en extinció, i no totes dignes de menció.
Segurament per això mateix, per aquest grandíssim tòpic guanyat a pols (i amb un gran do propagandístic mig intangible, mig xovinista), Woody Allen es recrea en una faula sobre artistes, escriptors i inspiracions, situades en el millor -i més indeleblement reiteratiu- dels decorats possibles. Queda dit: Midnight in Paris potser no és una obra mestra, però sí és una mostra contundent d’un cinema exquisit que es construeix des de la petitesa i des de l’honestedat, i és un exemple del cinema que es fonamenta en els preceptes bàsics de l’alienació intel·ligent.
Entreteniment, viatge i modèstia, tres salconduits que ens fan sortir satisfets de la sala i que provoquen que passem l’estona amb una estranya sensació de felicitat projectada en uns grans protagonista (Owen Wilson) i musa ennuvolada (Marion Cotillard). I s’agraeix.