Amb motiu de la darrera setmana de Barcelona Poesia, i amb el suport de l’Euskal Etxea, el poeta i narrador basc Kirmen Uribe ha estat fent una petita gira per Catalunya. Després del notori recital del Palau, el passat dimarts va presentar el llibre Mentrestant agafa’m la mà(Proa, 2010) a Manresa, juntament amb els traductors Laia Noguera i Jon Elordi. És un llibre contundent, i això el fa fascinant. Un llibre que ens fa creure que és fràgil i que llisca com si res. Un llibre que escampa l’entranya de manera silent. Latent, el medi rural dibuixa l’escenografia precisa, i els mots són la síntesi de tot allò que hi trobem, sense sorpreses de lirisme forçat. Kirmen Uribe és un poeta que parla de l’escalf de les coses normals i demostra, de la manera més eficaç, que la modernitat també pot projectar les arestes del món tecnològic en un ocell. I també que la duresa pot ser declamada amb el xiuxiueig, o amb simples pinzellades d’escenes que parteixen d’allò quotidià per fer-ne alguna cosa més. El mèrit de Kirmen Uribe, i també de la traducció, és fer que els sentiments vessats -amb cura- no caiguin en un mal ús de la tendresa o bé en la sensibilitat forçada. És aquí on t’adones que la traducció és impecable, justa i afinada, orquestrada amb mestria per Jon Elordi i Laia Noguera. I, en aquest darrer cas, no deixa de ser simptomàtic, ja que Laia Noguera és, probablement, qui més a prop es troba d’en Kirmen dins el bestiari poètic català. No era fàcil. Però aquest llibre i aquesta traducció dignifiquen la professió i el poeta. A banda de conservar l’aroma de l’autor en unes peces bellíssimes, els poemes mantenen l’esperit humil de transmetre idees sense fer escarafalls, cosa no gaire comuna en els temps que corren.