Amb motiu de la darrera setmana de Barcelona Poesia, i amb el suport de l’Euskal Etxea, el poeta i narrador basc Kirmen Uribe ha estat fent una petita gira per Catalunya. Després del notori recital del Palau, el passat dimarts va presentar el llibre Mentrestant agafa’m la mà(Proa, 2010) a Manresa, juntament amb els traductors Laia Noguera i Jon Elordi. És un llibre contundent, i això el fa fascinant. Un llibre que ens fa creure que és fràgil i que llisca com si res. Un llibre que escampa l’entranya de manera silent. Latent, el medi rural dibuixa l’escenografia precisa, i els mots són la síntesi de tot allò que hi trobem, sense sorpreses de lirisme forçat. Kirmen Uribe és un poeta que parla de l’escalf de les coses normals i demostra, de la manera més eficaç, que la modernitat també pot projectar les arestes del món tecnològic en un ocell. I també que la duresa pot ser declamada amb el xiuxiueig, o amb simples pinzellades d’escenes que parteixen d’allò quotidià per fer-ne alguna cosa més. El mèrit de Kirmen Uribe, i també de la traducció, és fer que els sentiments vessats -amb cura- no caiguin en un mal ús de la tendresa o bé en la sensibilitat forçada. És aquí on t’adones que la traducció és impecable, justa i afinada, orquestrada amb mestria per Jon Elordi i Laia Noguera. I, en aquest darrer cas, no deixa de ser simptomàtic, ja que Laia Noguera és, probablement, qui més a prop es troba d’en Kirmen dins el bestiari poètic català. No era fàcil. Però aquest llibre i aquesta traducció dignifiquen la professió i el poeta. A banda de conservar l’aroma de l’autor en unes peces bellíssimes, els poemes mantenen l’esperit humil de transmetre idees sense fer escarafalls, cosa no gaire comuna en els temps que corren.
Categories