Deu anys enrere hagués tractat d’imbècil i pseudointel·lectual fatxenda a qui em digués que una pel·lícula dels germans Farrelly podria ser avorrida, àtona i conservadora. Hagués proferit un gran impossible en forma d’exabrupte. Però el temps desacredita les pròpies certeses i treu raons de manera insubornable i molt lamentable. Es diu Hall Pass. Qui ens hauria dit que passaria això: que ni la grolleria seria trencadora, ni els acudits oportuns de la manera com solien ser-ho en aquella irreverent inoportunitat tan agraïda. Ho remata una trama sense cap mena de tuf de vida intel·ligent. Res ni ningú, ni tan sols Owen Wilson, justifica un argument de final tan carrincló, gasiu i poc agosarat com el d’aquesta història que, en altres temps, i en les mateixes mans, hagués estat un artefacte de provocació insolent i insuportable.