Segon recital dels Versos Lliures de 2011, i pocs -o bé fugissers- bons auguris abans de començar: la pluja va fer acte de presència (la pluja no sap ploure digué la cançó) i tot va esdevenir amb retard. A raig, el mal temps semblava presagiar un recital amb poc escalf. S’equivocaven els presagis, tan escardalencs i tan covards. Poc després de dos quarts de nou, l’Esquerda va començar a rebre gent. Gent que volia sentir en Roc, gent que volia sentir l’Anna. Gent que ja sap que hi ha un aixopluc pels versos cada dijous a les entranyes del Granollers que malda per bellugar-se. Gent amb orelles afilades, amb ulls inquiets, amb mans que dibuixen goig i incerteses. El recital, després del ‘xàfec de versos’ -com bé va apuntar l’Anna quan tots ens oloràvem un mal tanto, errat del tot- va ser de primera. En Roc deia versos d’amor i de guerra, atòmics, concisos, atàvics i afilats com els coltells que vol empunyar tot bon poeta. Ell ho és. La torna de l’Anna li confegia un to irònic i foteta, molt i molt necessari a la Poesia, així, escrit majestàticament, amb la P. Una veu que té molt a dir encara i que connecta la poesia amb allò més modern de l’ésser mitjà d’un país com el nostre: la incredulitat. Gran jornada de la poesia del Vallès. Estranyats encara per un fet que no hauria de ser notori, els dos vallesos van unir les veus i van fer dels tres turons un mapa gegantí i ple d’intencions, petit també en el detall de la revolta de les paraules, de les converses de tren, les cartes a tals i moltes altres coses, senzilles com un inventari. Ai las. Molls, humits, i somrients, al cap i a la fi. I Binifadet. Gairebé perfecte, podríem dir-ne.