El cicle de poesia dels Versos Lliures té dues divises. Una, l’aposta irrenunciable per la qualitat d’uns autors i autores que s’obren camí amb passes fermes en el mapamundi de la literatura (espasmòdica i estimada literatura) catalana. La segona, les ganes de mostrar i empènyer les noves veus d’aquesta escena. Veus brillants o greus, amb timbre o somortes, afòniques, guturals o llampants. Un mostrari d’això que es cou en un país menut que malda per fer-se un xic més gran. Fins ara, en aquestes dues anteriors edicions, el cicle ha acollit noms innegables, i ha fet visible totes aquestes veus que tenen realment coses a dir. Per això, la jornada inaugural d’aquest 2011 ha volgut esdevenir, novament, en un humil escenari que servís de traca per les cinc jornades següents. Que mostrés i ensenyés, que fos vitamínic, i que ocupés de manera molt intensa cinc hores de i amb la poesia.
A les set, Enric Juste presentava el Metrònom Ferrater, un documental esplèndid, de factura precisa i contingut excel·lentment travat, que val molt la pena de veure per comprendre i estimar, encara un xic més, el que podria ser el millor i més complet poeta català del segle XX. Després del visionat, un sopar de de germanor poètica, obert a tots i a tothom, per rematar amb un concert disfressat de recital amb Josep Pedrals i Albert Sagrera, amb cançons dites, poemes cantats, versos recitats, i molts acords.
L’Esquerda, plena a vessar, va redescobrir el talent escènic de Josep Pedrals -present ja en la jornada inaugural del primer any del cicle-, sempre atent, sempre a punt per a sorprendre, sempre amb ganes de dir, fer, tocar, declamar, assenyalar. Sagrera l’acompanyava de manera eficaç i subratllava allò que el magí del poeta dictava, en un espectacle únic i singular que va fer les delícies dels nombrosos assistents. Al final, després del deliri escènic, la disbauxa del micro obert, on tothom va poder dir la seva i va acostar-nos, de manera directa, un tros de poesia. Sí, a Granollers alguna cosa es belluga.